EL BOLQUER D'ÀNCORES I SALVAVIDES

L’habitació era a les fosques, excepte la llum difosa d’un aquari sobre la tauleta de nit, on nedaven ondulants peixos de colors. L’Aran els estava mirant quan es va quedar adormit, però de seguida va despertar-se perquè el vent va començar a sentir-se a fora i a fer cruixir fustes per totes bandes. La Pluja es va fer un cabdell contra les cames del nen. Estava molt espantada.

L’Aran va obrir els ulls i va veure els llamps esclatant dins l’ull de bou de la cabina. “Som en un vaixell?” va preguntar, però ningú va respondre. La Pluja xerricava les dents de por. L’Aran va buscar la Taka i l’Amets, però el focus que penjava del sostre es sacsejava i la llum anava i venia, per la qual cosa no donava temps de veure gairebé res. L’Aran va abraçar la Pluja i li va acariciar una bona estona les orelles per calmar-la. “No passa res, Pluja. Ajuda’m a buscar les altres”. La Pluja no va trigar gaire en ensumar-les, amagades sota un munt de mantes, tremolant i molt juntetes.

Va trigar una bona estona en convèncer les gossetes de sortir, però quan ho va aconseguir les tres es van esforçar per ajudar-lo a reunir quatre impermeables grocs, un fanal d’oli i una corda. Es van posar un impermeable cadascú, mentre l’Aran encenia el fanal i estenien la corda. “Bé. Agafeu-vos ben fort a la corda i no la deixeu anar, així no ens perdrem ni caurem quan sortim a fora”. Així, quatre paquetets grocs van anar sortint a la coberta en fila i a poc a poc.

A l’exterior feia fred i la pluja punxava com agulles caient en totes direccions, il·luminant-se els núvols grisos amb cada descàrrega elèctrica. Les taules de la coberta estaven xopes i a cada moment els peus relliscaven, però gràcies a la corda ningú es va fer mal. A la proa del vaixell es movien diverses figures trontollant-se, afanyant-se en diverses tasques estranyes. En apropar-se van veure millor la tripulació: un grup de pesades àncores que es movien lentament pels pals i les vergues, enfilant-se per les escales i les sogues, i parlant entre elles amb veus metàl·liques.

Per la coberta, un equip de salvavides de suro s’agafaven de mans surant als bassals d’aigua i provant d’omplir escadusserament petits cubells, per buidar-los al mar sense sortir-se’n ells mateixos per la borda. L’Aran es va gratar el cap i es va girar per mirar-se l’Amets, que mossegava la corda darrera d’ell i tenia aixecada una orella de sorpresa sota la caputxa de l’impermeable. L’espectacle realment era estrany, amb tots aquells personatges lluitant per manejar el vaixell, amb cares de gran preocupació i frustració. La Taka es va deixar anar un moment de la corda de seguretat per agafar al vol un salvavides, que havia lliscat per l’aigua sobre la coberta. El va portar fins l’Aran mentre movia orgullosa la cua.

No es podia resistir a quelcom passant rodolant davant del seu nas. “Ai, moltes gràcies joveneta! M’has salvat la vida! Anava a caure al mar.” La Taka va somriure ensenyant els ullals i dissimuladament li va picar l’ullet a la Pluja, que provava de no en riure-se’n de la rara criatura. “Perdona, però què feu?”, va dir l’Aran.

“Es veu ben clar”- va respondre el salvavides amb irritació-. “Nosaltres estem salvant la nau, traient fora tota l’aigua. Mentre que aquelles àncores beneites creuen que poden controlar les veles allà dalt”. L’Aran es va gratar el cap. “Ja ho veig...però...em sembla que les àncores són massa pesades per pujar-ne als pals”. El salvavides va aplaudir, “exacte! Són tan ximples!”. L’Aran va tòrcer la boca i amb tacte va dir al salvavides: “No obstant, vosaltres, els salvavides, podríeu fer bé aquesta feina en lloc d’estar surant a la coberta.

Crec que les àncores podrien treure bé l’aigua, ja que no suren i són pesades i fortes”. El salvavides es va posar vermell i embarbussant-se, va mig acceptar a desgrat que allò que havia dit l’Aran era cert, però que àncores i salvavides mai es posaven d’acord ni treballaven en equip perquè eren diferents i tampoc parlaven entre elles.

L’Aran va decidir que era moment d’intervenir i sortir d’aquella tempesta tan perillosa. Es va apropar a les gossetes i els hi va xiuxiuejar unes instruccions. De seguida, les noies van sortir xipollejant a recollir salvavides i en un tres-i-no-res van fer tota una pila amb ells. Encara que no els hi agradava gens mullar-se, els hi era irresistible buscar coses, de manera que van fer via ben de pressa. L’Aran per la seva banda, va pujar cautelosament a una escala de corda, a la qual es va assegurar amb una soga curta.

Dalt de tot va trobar una àncora amb bigotis blancs que semblava ser important entre les àncores, i va asseure’s a parlar amb ella durant uns minuts. Al cap d’una estona van baixar i es va reunir una nombrosa congregació de personetes a escoltar l’Aran atentament .

“Tripulació! Tots anem en aquesta nau i volem sortir d’aquesta tempesta. Hem de treballar plegats i aprofitar les millors qualitats de cadascú. Hem d’apreciar i beneficiar-nos de les diferències que tenim, en lloc d’agrupar-nos segons les similituds i no hem de perdre el temps a criticar els altres”. El seu discurs va causar efecte i amb recança al començament, però amablement, tothom es va anar organitzant i mica en mica van aconseguir posar-se d’acord.

De manera que van començar a moure’s i a treballar harmoniosament. Amb suavitat, el vaixell va anar avançant cap a l’horitzó, on els núvols s’obrien i ràpidament les àncores van anar buidant d’aigua la coberta. Després el sol va lluir i tots van posar-se a jugar plegats, mentre el vaixell lliscava dolçament sobre les onades.

SELBA

FI.