EL BOLQUER DE GRANOTES

L’Aran va mirar al cel i va somriure. “Lluna plena!”, va cridar assenyalant cap a dalt. Als seus peus tres somriures van brillar a la foscor del camí. De sobte, com si un director d’orquestra hagués sacsejat la seva batuta, es va enlairar dins el silenci un cor de veuetes guturals. L’Aran va obrir molt els ulls, sorprès. L’Amets, la gosseta més sabia, va assentir: “Granotes. O gripaus. Mai se sap.”. El somriure de la Taka es va fer més ample i els seus dos ullals es van destacar. “Podem caçar una?” L’Aran va parpellejar dos cops i sacsejà quatre cops seguits el cap per a que quedés ben clar el que pensava al respecte. Dissimuladament, l’Amets i la Pluja van abaixar les orelles i la cua decebudes. Sempre esperaven que la Taka obrís el camí de les seves entremaliadures.

Van seguir la direcció de les cançons pel camí de sorra, fins a una paret de joncs prims. Allà, es distingia les diferents veus que componien el cor. Unes més agudes, altres greus i profundes. L’Aran va utilitzar les dues mans per a separar les tiges com una cortina i va treure el nas amb precaució. Les nenes es van situar enganxades a les cames de l’Aran, però una passa enrere. Semblava que haguessin encès un fanal. Darrere els joncs s’obria una clariana, que reflectia la lluna com una gran pilota de llum. Per tot arreu brillaven i titil·laven ullets i s’inflaven milers de galtes. Un núvol de bestioles brunzien sobre la bassa i les granotetes llançaven les seves llengües i pam! Un mosquit a la boca, i entre insecte i insecte, cantaven de satisfacció. Mai fallaven.

L’Aran es va asseure a la riba i va ficar els peus a l’aigua per observar l’espectacle. Estava absort movent els dits al ritme dels càntics, quan va notar el contacte del nas fred i humit de la Taka al colze, i després, alguna cosa que la gosseta havia deixat caure a la seva falda. “Estava plorant en aquella pedra d’allà”, va explicar la Taka empenyent amb el nas una granoteta blava, que intentava assecar-se les llàgrimes i seure’s molt dreta i circumspecta. L’Aran li va demanar perquè plorava d’aquella manera. “Tinc gana”, va dir en creuant-se de braços i encongint-se d’espatlles. “I per què no caces un insecte d’aquells? N’hi ha molts!” La granota va aixecar la mirada i va llançar la llengua cap a un mosquit camallarg que volava distret per allà prop”.

Va fallar. Ho va provar molts cops i res. L’Aran es va gratar el cap. “Només aconsegueixo encertar amb això”, va dir la granoteta traient unes enormes ulleres quadrades fetes de closca de cargol d’aigua. L’Aran va aguantar-se el riure quan la granota se les va posar davant els seus ulls com globus. Semblava que se li haguessin encongit. La Taka va torçar el cap confosa. “I per què no les fas servir?” “Perquè les altres es riuen de mi i diuen que semblo un cuc cec”, va rondinar entre dents. La Pluja, que era molt sensible, li va assecar les llàgrimes amb una de les seves orelletes i va dir molt convençuda: “L’Aran t’ajudarà”. I així va ser.

El primer que calia era canviar la forma de les ulleres de quadrada a rodona, per a que s’ajustessin als bonics ulls de la granoteta. Enlloc de closca de cargol, van escollir escata de serp, que era semitransparent i d’un color verd que li esqueia més bé al blau de la pell de la granota. Malgrat que li quedaven molt bé, quan la granota es va posar les noves ulleres per a caçar asseguda en una pedra, una altra granota envejosa va voler riure-se’n d’ella com de costum. L’Aran va intervenir, i va dir molt alt que era la granota més maca, original i a la moda que havia vist mai, i que era tan especial que era única entre totes les altres. Moltes granotes van estar-hi d’acord i van admirar les ulleres de prop, acostant-se per parlar i felicitar la granoteta blava.

Quan l’Aran i les noies caminaven de tornada pel camí sota la foscor de les branques dels arbres, van sentir una petita veu cantar i destacar-se per sobre de la resta amb una bella melodia. Vaja, resulta que la granoteta miop tenia una veu preciosa, dolça i clara, que ningú havia escoltat mai perquè ella n’estava tan acomplexada i insegura pel que feia al seu aspecte, que no havia tingut ganes de cantar fins aleshores.

SELBA

FI.